9 d’oct. 2008

Francisco González Ledesma, escriptor i periodista

Jordi Jorba

Escriptor autor de veritables èxits de vendes, periodista de raça i advocat, va visitar la nostra ciutat per a participar en un acte organitzat per la Biblioteca de Ca n’Altimira. La seva experiència va teixir un diàleg amb els seus lectors, farcit de vivències marcades per una infància de nen de guerra civil i postguerra i tot el que comportà.

Vostè és un escriptor que ha situat bona part de les seves obres a la ciutat de Barcelona. L’inspector Méndez, un dels seus personatges emblemàtics, deambula per una ciutat amb gran personalitat. Per a descriure-la d’aquesta manera, l’ha d’haver conegut, l’autor. S’ha dit, fins i tot, que aquesta experiència li ve d’haver estat un infant del barri xinès ....
La meva educació de nano de carrer, de nano a qui els bombardeigs l’agafaven a tot arreu, de nano que anava a buscar desesperadament menjar pels carrers de Barcelona, va fer que jo també fos un infant del barri xinès perquè m’hi passava moltes hores allà. Per això, tot i haver nascut al Poble Sec, si em diuen que he estat un nen del barri xinès no sento cap vergonya: és un orgull.
La Barcelona que vostè descriu no és pas la ciutat actual ...
Efectivament. La ciutat canvia, es transforma. Probablement els meus personatges, si haguessin de moure’s per aquests carrers d’avui en dia, no s’hi trobarien com quan jo els feia viure a la Barcelona que coneixia.
La ciutat comtal continua essent un bon marc on situar-hi històries?
I tant!. Cada generació genera les seves obres i les situa, si s’escau, en un marc que coneix. Les meves obres, essencialment les titllades de novel·la negra, descriuen aquesta ciutat.
L’inspector Méndez, el seu personatge més emblemàtic, també té una forta personalitat
És un tipus determinat de policia. Càustic i desencantat de la condició humana, crític amb allò que l’envolta, enyora d’altres temps. És, per això, un individu que no suporta agressions als més febles.
Parlem dels seus pseudònims. De Silver Kane ...
Jo vaig començar a escriure com a Silver Kane quan la censura m’havia declarat “rojo i pornógrafo”, prohibint-me la publicació d’una novel·la. Jo, amb 15 anys, escrivia per mi mateix. Vaig començar a escriure als 12 anys. Estudiava i ho feia per la nit, traient-li hores a la son. Generalment les dedicava als ambients que jo veia. Als 17 anys vaig pensar “ja tens una experiència, ja ets escriptor, ja pots escriure la novel·la de la teva vida”. Vaig escriure Sombras Viejas. Després d’aquest llibre em vaig veure obligat a escriure amb pseudònim novel·les de l’oest. Per viure-hi.
Com l’afectà, aquesta decisió?
Sombras Viejas va ser una prohibició radical que va marcar la meva vida. Em deixaren completament desmoralitzat. Aquella obra va guanyar el Premi Internacional de Novel·la. S’hi podien presentar tots els escriptors del món en qualsevol idioma. El premi a la millor obra en espanyol el vaig guanyar jo, que no havia fet encara els 20 anys. Però censura me la prohibir, aquesta novel·la.
Quines raons argumentaren?
Vaig anar a Madrid, una mica ple d’ingenuïtat per preguntar per què no la podia publicar. Hem van dir: “Hombre, que no lo ve, usted?”, contestant que no, que no ho veia. “Se nota que usted es rojo”. La qual cosa era veritat: havia nascut en un barri pobre, entre gent que lluitava, havia vist l’aixecament feixista, la gent del meu carrer morir sota una bandera, entre d’altres vivències, que em marcaven. El censor ho va notar de seguida. El tema de Sombras Viejas era similar al de Los cipreses creen en Dios, de J.M. Gironella. El que passa és que ell era un home de dretes moderades. La seva obra es notava escrita per algú de dretes i la meva, per algú d’esquerres. Hem van dir, textualment: “Mientras el Caudillo viva, usted no publicarà en España”. Afegiren “Y encima usted es pornógrafo”. Fumut, vaig preguntar per què. “Hombre, se ve enseguida”. Diu: “Hay unos novios, que el le pone la mano encima de la rodilla de la novia. Y por la forma como lo explica se nota que el tiene intención de subir la mano”. La censura funcionava així. M’he adonat, ara, que una novel·la com Sombras Viejas, podria qualificar-la d’ingènua va ser considerada una obra pornogràfica.
Posteriorment vingué l’èxit a França ....
Editors francesos havien tingut accés a alguns dels meus textos. L’editorial Gallimard en publicà algun. Hi ajudà el fet de les prohibicions de la dictadura. A partir d’aquí he tingut la sort que les meves obres compten amb un gran ressò a França.
Tornem als pseudònims. Per què el d’Enrique Muriel?
Va ser una iniciativa de l’editor. Quan vaig portar a Planeta la novel·la La ciudad sin tiempo, la que més ha venut de les que he fet fins ara, jo ja tenia una certa fama com a escriptor d’intriga, de novel·la negra. L’editor em va dir: tu ets un Premi Planeta, el guanyares amb una novel·la d’intriga [amb Crònica sentimental en rojo]. La gent es pensarà que aquesta novel·la, que és purament històrica, que està feta als carrers de Barcelona i que parla dels carrers de la història de la ciutat. Potser enganyarem la gent amb això. Perdrem l’avantatge que el teu nom és conegut però així no enganyem a ningú. Juguem-nos-la, anem a l’aventura, com si fos una cosa nova. A veure la gent com la rep. I em digué: buscat un pseudònim. Vaig accedir, triant el pseudònim d’Enrique Muriel, el protagonista de Sombras Viejas. Era el personatge com jo havia creat feia 17 anys i que llavors encara no havia pogut veure publicat. Enrique Muriel distingeix les novel·les d’intriga de les que no ho són.
Defineixi’ns què entén per Novel·la negra i per novel·la policíaca ...
L’expressió novel·la negra és un invent dels periodistes. Sempre busquem una expressió que no ocupi massa espai en els titulars i que es pugui recordar fàcilment. Però novel·la negra no és exactament el que signifiquen aquestes dues paraules. Hi ha una novel·la d’intriga en la qual es parteix d’un misteri. Segueix un determinar curs, desperta l’interès del lector i al final el misteri es resolt. Però no hi ha cap anàlisi de la societat en la qual es desenvolupa el drama. La novel·la d’intriga, nascuda una mica abans de la crisi del 29 del segle passat, la inicien uns escriptors que descobreixen que els crims, les malvestats, tenen un origen. Que va més enllà del cap d’un delinqüent passant a la societat, allà on podem trobar l’origen del seu comportament. Dashiell Hammett n’és el precursor d’un canvi, analitzant les circumstàncies que comporten els fets delictius. Es va dir negra per dues raons molt senzilles: perquè es publicava en una revista barateta, de quiosc, que es deia Black Mask. I perquè Gallimard, l’editorial francesa, va posar-li les tapes negres a una col·lecció de novel·les d’intriga. Li va dir La noir.
Parlem de premis. Del Planeta, que vostè va assolir amb Crònica sentimental en rojo ...
És un dels més importants que he guanyat. I miri que no em van ni convidar al sopar del Planeta. S’han dit moltes coses d’aquest premi. Jo l’he arribat a conèixer-lo una mica. Vaig conèixer el vell editor Lara, que era molt directe i sincer parlant. Quan es convoca el premi Planeta, l’editor tenia la por que entre les 300 o 400 novel·les que s’hi presentaren no n’hi hagi cap de bona. Podia passar. El Lara acostumava a parlar amb algun escriptor reconegut i li deia que escrivís una novel·la, que li donarien el premi. Si l’autor era el Camilo José Cela li havien de donar el premi. Però si era un de no tanta anomenada, el jurat decidia en completa llibertat premiant l’obra que més li agradava. Segona si que la hi proclamaven. He conegut escriptors com l’Umbral, que van escriure una obra sol·licitada per Lara. No la van premiar i en una nit del Planeta l’Umbral va dir “ya que no me llevo el premio, me llevaré este pastel”. I se’l va endur. Nèstor Luján també li va dir, l’editor, i no el premiaren. Home elegant, digué “què hi farem”. Al Fernando Fernán Gómez també li va prometre. Era assegut a la meva taula i quan va veure que no el premiaven, que quedava segon, va començar a llençar malediccions. Era un gran actor, però molt mal educat. Cada periodista que venia a fer-li una entrevista, l’insultava. Va ser molt desagradable. La promesa del Lara no era que donés el Planeta: s’assegurava que tenia, al menys, una bona obra.
Com van anar les coses, en el seu cas ...
L’any que vaig guanyar el Planeta, qui havia contactat per al premi era l’altre escriptor, que havia estat premi Nadal, entre d’altres. Va presentar el seu llibre, que estava molt bé. A mi em digueren que la meva obra estava entre les novel·les que podien guanyar. Jo treballava a La Vanguardia. Era redactor en cap. Un dia vaig trobar-me a la porta un col·laborador del diari, l’historiador i escriptor Rafael Abella. Ell treballava a editorial Planeta. Jo havia publicat en aquella època Las calles de nuestros padres i l’ABC em va dedicar una pàgina sencera amb una crítica molt bona. L’Abella m’ho va comentar, demanant-me que quan em presentava al Planeta. Em vaig posar a riure i entengué que ja m’havia presentar. No li vaig dir quina era l’obra ni el pseudònim. Al cap d’un temps em va trucar i em va dir que hi havia quatre obres que podien guanyar el Planeta. I una d’elles era la meva. Poc després em trucaren d’Editorial Planeta i em van dir el mateix. Llavors ja eren tres obres. Allà vaig veure que el premi era honrat: podia guanyar o no. Em digueren que el que sí que volien era publicar-lo, el llibre. Em demanaren permís per anar publicant la novel·la. De fet l’editorial inici aquest procés abans no es coneix el guanyador, de manera que si el premi es lliura l’octubre ja és a les llibreries el novembre. Hi vaig accedir. No m’enviaren la invitació, com es fa amb les persones que poden guanyar el premi. Me n’oblido i vaig a la feina. Em truquen de l’ABC dient-me que guanyava el premi. A les 7 de la tarda, un gran periodista i amic, José Martí Gómez, em digué que guanyava el premi. “Com ho saps?”, li vaig preguntà. I em digué que li ho demanà a Lara, l’editor. Com a mínim disposar d’alguna pista. Li respongué: “miraté al ombligo y vete a la mierda”. Així respongué. Pensant-hi va deduir que era algú proper a ell. En veure’m al diari, resolgué l’equació quan em veié: jo era “el ombligo”. Vaig començar a pensar que realment guanyava quan els fotògrafs s’acostaven a la meva taula. Efectivament, vaig guanyar. Però juro no estava ni convidat al sopar.

Cerdanyola.info, 9 d'octubre de 2008