Francisco González Ledesma

La pasió amorosa és la més cruel i absorbent perquè implica la desaparició de l´altre

Víctor Alexandre

Per damunt de les pel·lícules de F.W. Murnau, Tod Browning, Terence Fisher o Werner Herzog, el gran referent cinematogràfic entorn la figura de Dràcula és el de Francis Ford Coppola. Sobre aquesta visió del personatge i també sobre les seves particularitats conversem amb l'escriptor Francisco González Ledesma, autor del llibre La ciutat sense temps -publicat amb el pseudònim d'Enrique Moriel- en què el protagonista és un vampir altament singular.

La recent publicació de Drácula, el no muerto, de Dacre Stoker, nebot besnét de Bram Stoker, creador del personatge l'any 1897, ha revitalitzat el mite de Dràcula situant la història en els 25 anys posteriors al final de l'original. És a dir, que tots els personatges que van sobreviure en aquella -el doctor Van Helsing o el matrimoni Jonathan i Mina Harker- apareixen aquí de nou, per bé que l'autèntic protagonista és Quincey, el fill de Jonathan i Mina.
En el llibre hi ha col·laborat també l'historiador Ian Holt, autor del guió d'una adaptació cinematogràfica que, pel que sembla, està coberta per un tel de misteri malgrat que l'havien d'interpretar Javier Bardem, Monica Bellucci i John Hurt.

Quina opinió et mereix el Dràcula de Francis Ford Coppola?
M'agrada força. Recordo que vaig anar al cinema amb un cert escepticisme, perquè ja de petit buscava les pel·lícules sobre Dràcula. Les de Bela Lugosi, per exemple, i tots aquells clàssics del gènere. Però no m'acabaven de fer el pes. No és que sortís desenganyat de la sala, però el resultat el trobava sempre una mica pobre. De fet, el setanta per cent de l'èxit comercial d'aquelles pel·lícules provenia de la suggestió de l'espectador. En canvi, en el Dràcula de Coppola passa tot el contrari, fins al punt que va vèncer el meu escepticisme en un noranta per cent. Té uns efectes especials esplèndids, una interpretació d'alt nivell, una ambientació... Bé, de l'ambientació en discrepo una mica, per bé que comprenc que avui dia tot allò que té a veure amb el món dels vampirs està molt gastat, ja els hem vist de tots colors al cinema, i això obliga a exagerar- ne alguns aspectes per cridar l'atenció.
En aquest sentit, crec que Coppola va exagerar intencionada i justificadament l'ambientació sobre coses que l'espectador ja sap.
És a dir, que jo, per exemple, vaig tenir la sensació que veia una cosa nova dintre d'un món que ja coneixia, d'un món antic però que se'm revelava totalment nou. És una gran pel·lícula.

Tot i això que dius, la pel·lícula es presenta més com Dràcula, de Bram Stoker, que no pas com a Dràcula, de Francis Ford Coppola, per desig del mateix Coppola. Sembla com si Coppola, amb això, volgués dir-nos que la seva és la pel·lícula definitiva sobre la novel·la original de Bram Stoker. De tota manera, ni el pròleg ni el final guarden aquesta fidelitat.
És cert, no la guarden.

No ho dic pas en sentit negatiu.Tampoc no penso que una pel·lícula hagi de ser fidel a un llibre. Entre altres coses perquè per a fidelitat ja hi ha el llibre en si mateix.
Exacte. Estic d'acord amb tu. Sempre he pensat que hi ha un llenguatge literari i un llenguatge cinematogràfic. Jo ho he viscut, això. A mi m'han adaptat alguna novel·la al cinema, com ara Crónica sentimental en rojo, de Francesc Rovira Beleta, i sempre he pensat que el llenguatge literari i el cinematogràfic no són equivalents. És a dir, que el que tu veus a través de les pàgines d'un llibre no necessàriament ho has de veure de la mateixa manera en una pantalla, per la senzilla raó que el realitzador cinematogràfic ha de gaudir de llibertat absoluta. Per tant, acceptant aquest fet, és lògic que la pel·lícula no s'ajusti a la font literària. Per altra banda, hi ha un factor que no hem d'oblidar, i és que la figura de Dràcula és una figura en part històrica i en part mítica. Cosa que fa que no se sàpiga exactament quines són les seves característiques ni quina tipologia sentimental té. Per això les variants que hi introdueix Coppola em semblen del tot justificades per poder-lo dotar de contingut.
Per fer un Dràcula que xucla la sang i que al final el maten no val la pena posar-s'hi. Aleshores estaríem parlant d'una pel·lícula de bons i dolents i res més. Crec que Coppola dóna al personatge una dimensió sentimental, i les variacions introduïdes per James Hart, el guionista, les trobo molt ajustades.

A començament dels anys noranta, vas escriure una història per trameses per a La Vanguardia que l'any 2007, sota el pseudònim d'Enrique Moriel, vas recuperar en la novel·la La ciutat sense temps. En aquesta novel·la el protagonista és un vampir nascut segles enrere en un bordell de Barcelona.
Sí, però vaig prescindir de les referències a Dràcula. Quan escric, intento no deixar-me influir per cap personatge preexistent. En el cas de Dràcula, evidentment, el personatge ja existia i no podia dir que havia creat res.
Passa, però, que la idea que vaig tenir per escriure la novel·la era completament diferent. Jo partia de la base de l'angúnia de la immortalitat. És a dir, una de les coses que he pensat sempre és com n'ha de ser, de terrible, la immortalitat. Tots aspirem a aconseguir-la, però imagina't com deu ser saber que veuràs morir els teus fills, els teus néts, la teva parella, els teus amics... Això significa que continuaràs patint. Per això tinc tan ficada a dintre aquesta angúnia de la immortalitat i ja feia temps que havia pensat crear un personatge que és immortal.
Es tracta d'un vampir que viu tota la història de Barcelona. Neix, com has dit, en un bordell de la Barcelona vella, d'aquells que encara queden, com ara La Carassa, amb la figura d'un home rialler que indicava que allà hi havia dones també rialleres. El meu personatge era fill d'una meuca i d'un mariner -un mariner d'aspecte força estrany- que al principi no sap que és vampir. Ho descobreix quan arriba a la pubertat. L'encant d'aquest vampir, tanmateix, és que travessa la història de la ciutat, des de l'Edat Mitjana, i en coneix els protagonistes: els virreis, el comerç amb esclaus al Portal de l'Àngel, la revolta dels segadors, l'atemptat del Liceu, l'assassinat del president Companys, la Barcelona moderna, la Barcelona olímpica... El fil conductor, per tant, és la immortalitat del protagonista, com a testimoni de la història de Barcelona.

Et felicito de debò. Em sembla un recurs narratiu formidable.
Moltes gràcies.

Abans parlaves de l'impacte visual del Dràcula de Coppola, però deixant de banda les imatges de gran poder hipnòtic que tenia i el fet que se servís una mica dels pintors surrealistes i simbolistes, creus que Coppola té un punt de vista clar amb relació a la història que narra? Ho dic perquè sembla que toca moltes qüestions, però no arriba a prendre partit per cap d'elles d'una manera clara.
La pel·lícula, certament, és una barreja de moltes coses, però potser aquest és el seu encant. En primer lloc, hi ha un fet històric, en aquest cas sentimental, perquè la figura històrica de Dràcula -en el sentit que pugui ser històrica, atesos els dubtes- data del segle XV i ve de Vlad III, príncep de Valàquia, l'actual Romania, conegut com l'Empalador perquè es dedicava a empalar els seus enemics i era un individu d'una crueltat extrema, fins al punt que ha passat a ser l'encarnació del mal. Jo crec que la primera llibertat que Coppola es pren és recordar-nos una mica el personatge de Faust, l'home que ven la seva ànima a canvi de la immortalitat per poder venjar la seva promesa morta. I a partir d'aquí, l'aspecte sentimental predomina en tota la pel·lícula, en el decoratiu i també en el cultural. Tots els llocs que el vampir visita estan magníficament reproduïts, tots els ambients de civilitzacions ja mortes tenen una gran versemblança.

Un aspecte que podem trobar a la novel·la de Bram Stoker i que també es manifesta a la pel·lícula és el magnetisme sexual de Dràcula i el poder irresistible que té sobre les dones, que es donen a ell sense oferir-li la més mínima resistència. De fet, aquest és un dels elements que han seduït el públic des de l'origen del personatge.
Això també es produeix en les dones. D'aquí ve el terme vampiressa. Les vampiresses també tenen un atractiu irresistible per als homes. Hi havia una pel·lícula protagonitzada per Paloma Picasso, ensenyant molta cosa, per cert, en què vèiem una comtessa que vivia de la sang de les seves donzelles.

Ah, sí, la comtessa sagnant Elisabeth Báthory que, segons es diu, va torturar i matar més de sis-centes noies. La pel·lícula es deia Contes immorals, del polonès Walerian Borowczyk.
Exacte, aquesta. Doncs, pel que sembla, aquesta comtessa tenia força èxit entre els homes. El vampir, efectivament, per la seva pròpia naturalesa, ha de tenir èxit entre les dones. En primer lloc, a la dona li agrada el misteri i tot allò desconegut. Bé, el misteri ens atreu a tots, però en la dona, que és més sentimental que l'home, això provoca una fascinació especial. Dràcula és un gat vell i molt savi. Ha viscut en diferents cultures, ha conegut moltíssima gent i, per tant, sap prémer tots els ressorts sentimentals de la dona.
I, per altra banda, no oblidem que Dràcula, fonamentalment, és un ésser hipnòtic. Això vol dir que quan està davant d'una dona la sotmet a la seva voluntat amb una facilitat que ja voldríem tu i jo. Ha, ha, ha! Sense fer cap mal, oi? Però ens donaria una gran facilitat a tots dos... Ha, ha, ha!

Encara que només fos unes horetes a la setmana... Ha, ha, ha! En realitat Dràcula es pot llegir de moltes maneres i probablement totes serien encertades, perquè al mateix temps que és una terrorífica història d'amor, una història gòtica, hi ha altres elements com la lluita entre el bé i el mal, la lluita entre la llum i les tenebres, l'atracció per tot allò que la societat victoriana considera immoral i també, segons com es miri, els conflictes que generava l'emancipació sexual de les dones alliberades.
Sí. Dràcula és un mite i, com a mite, admet moltíssimes variants. I totes elles legítimes. Jo, en la meva novel·la, el vaig tractar com un mite històric i cultural per descriure el passat de Barcelona, però també pot servir per explicar els canvis de la societat, l'alliberament sexual de la dona, el poder de seducció. És a dir, que, com tots els mites, pot ser utilitzat de moltes maneres. Passa el mateix amb els símbols religiosos. Entre Dràcula i els mites culturals i religiosos hi ha una gran relació i, en conseqüència, dintre d'això hi pot haver també una gran llibertat per donar diferents interpretacions. Vull dir que totes les lectures que el mite pugui admetre són legítimes.

Des d'aquest punt de vista, per tant, què seria més important en la història, l'efecte que Dràcula causa en les dones o l'efecte que provoca en els homes a conseqüència dels seus poders sobre les dones?
Si jo fos una dona potser et contestaria d'una altra manera. Però com que sóc un home, crec que el més important de Dràcula, per bé que no té sexe, és el seu poder com a seductor de dones i com a personatge ple de sentit oníric i subjugant en el món femení. I això ens porta a un terreny interessantíssim, que és el de la seducció i l'amor sense intervenció directe del sexe.

Aleshores es pot entendre el vampirisme despullat de tota la seva simbologia sexual?
Jo crec que sí. El vampir és un ésser asexuat que no empaita la possessió sexual, empaita una altra mena de possessió. Una possessió mental, en primer lloc, i també una possessió nutritiva, en la mesura que la sang pugui ser-ho. Tot això no té res a veure amb el sexe.

Sí, sí, és clar. Jo em referia a la simbologia que l'envolta. És a dir, a l'èxtasi que provoca en la víctima, les mossegades al coll, el caràcter fàl·lic de les estaques...
Ah, ja t'entenc.. Bé, donar la sang i, en certa manera, lliurar la vida no deixa de ser una mostra de possessió. Sempre s'ha dit que la passió amorosa, que és la més noble que existeix, és la més cruel i absorbent perquè implica la desaparició o absorció de l'altre.
La identificació de dues coses que tu dónes però que també absorbeixes. Per tant, no deixa de ser un joc que té una certa crueltat.
I no diguem quan, a més a més, hi intervé la gelosia en els termes “o seràs meva o de ningú”. Em refereixo al fet que no vols la felicitat de l'altre, vols que sigui feliç amb tu o que no ho sigui amb ningú. Aquesta simbologia també queda molt incorporada a Dràcula com a representació de la possessió, per bé que apartada del sexe. Una altra cosa és que un productor o un director, per donar més atractiu comercial al seu film, destaquin alguns elements sexuals que cridin l'atenció del públic i que estiguin en la línia més audaç de les pel·lícules actuals. No hi dono cap altre significat.

Les víctimes de Dràcula queden seduïdes pel seu magnetisme o, si més no, per l'èxtasi que ell, en principi, garanteix, però no pot ser que allò que veritablement les fa seves sigui una cosa molt més abstracta, com ara el pas a la immortalitat?
Crec que les víctimes no pensen en la immortalitat. Si tu et fixes no sols en aquesta pel·lícula, sinó en totes les pel·lícules que s'han fet sobre Dràcula, la víctima no és conscient de la seva immortalitat. No la busca. Es troba amb ella i, justament, si fos conscient que està adquirint aquesta immortalitat, no l'acceptaria. Reconec, tanmateix, que en el moment que s'adona que és immortal, experimenta una certa alegria satànica. En això estic completament d'acord.
Però per a mi aquesta alegria no està lligada al sentiment de la immortalitat que la víctima contaminada pot adquirir.No crec que això li produeixi cap alegria ni tampoc que en sigui gaire conscient.

Potser en un intent d'actualitzar la seva pel·lícula, Francis Ford Coppola ha dit que quan el promès del personatge que interpreta Winona Ryder lluita contra Dràcula perquè no la posseeixi, està fent el que faria qualsevol heroi en les mateixes circumstàncies: lluitar contra el perill de la sida. Què n'opines?
No. Això ho trobo una mica rebuscat, eh? Jo, aquesta interpretació no l'he feta mai.Trobo que no té ni cap ni peus relacionar amb els temps de la sida una obra amb tants anys d'antiguitat i que és una passió clàssica amb un personatge literàriament antic i venerable.
Em sembla una interpretació bastant fora de lloc, per part de Coppola, francament. Es nota que potser vol revestir la seva pel·lícula d'una cosa que no té i que, a més, no li cal.

Aquestes són manifestacions de Coppola: “El lesbianisme, els sadomasoquisme i el bestialisme són aberracions de la sexualitat, això fa que la història de Dràcula sigui més real avui dia que quan va ser escrita, perquè en l'era de la sida la gent no se sent lliure fent l'amor, i les modes i la cultura fan que la gent s'interessi en el sadomasoquisme i en totes aquelles coses que són quasi un substitut del que en realitat és el sexe, que és fer l'amor”.
Doncs trobo que això també està fora de lloc i que dóna una visió més aviat estrambòtica d'una obra cinematogràfica que és magnífica per si mateixa.

Tu creus que el lesbianisme és una aberració sexual?
En això entraríem en una discussió molt llarga.

Fixa't que Coppola lliga lesbianisme amb sadomasoquisme i bestialisme.
Hi ha un llibre de Luis Antonio de Villena que es diu El libro de las perversiones, que recomano a tothom, en què es planteja aquesta pregunta: el lesbianisme, l'homosexualitat i el masoquisme són perversions? Doncs bé, la resposta que dóna i que jo també dono és que no són perversions. Tant per a l'autor del llibre com per a mi, tota activitat sexual que sigui feta amb consentiment de l'altre, sense violència, practicada amb llibertat i sense arribar a extrems clínics, com ara el sadomasoquisme, no és una perversió. En canvi, tot allò que sigui fet amb violència, amb el desig de fer mal i amb manca de llibertat per part del receptor, sí que és una perversió, perquè atempta contra la dignitat d'aquest últim. Ara bé, si dues dones o dos homes s'estimen, podem discutir l'aspecte moral de la qüestió, i aquí hi caben totes les interpretacions, però en cap cas, d'aquest amor, se'n pot dir perversió. Es tracta simplement d'una activitat sexual que, si és compartida, pot ser feta perfectament amb alegria i amb un sentit legítim. L'amor, al capdavall, no ha d'anar necessàriament adreçat al sexe contrari, per més que l'heterosexualitat a mi em sembli la cosa més normal. Entenc que no tothom ha de ser com jo.

Dràcula és una història que incorpora sexe, erotisme, passió, amor, religió, romanticisme..., però també és una història de terror. Tu diries que el Dràcula de Coppola combina bé tots aquests elements?
Els combina bé, però el terror és la part menys important. Al començament d'aquesta conversa tan agradable que estem tenint ja he dit que jo estava acostumat al Dràcula com a element terrorífic fonamental. Per exemple, en Bela Lugosi, que ja he esmentat i que és un dels Dràcules més clàssics, accentuava tots els elements terrorífics del personatge, perquè del que es tractava era de fer por a l'espectador. Però com que tot això ja està superat, el Dràcula d'avui dia s'ha de guarnir o culturalitzar. Per això, en el Dràcula de què parlem hi entren una quantitat d'elements de diverses cultures i civilitzacions que no tenen res a veure amb el terror. És a dir, la pel·lícula de Coppola impressiona, té uns efectes especials que són molt difícils d'oblidar, deixa l'espectador força encaixat i hipnotitzat a la butaca, però no fa por. Jo no sé com seran les seqüeles que vinguin darrere, el que sí puc dir és que quan vaig veure el Dràcula de Coppola vaig fer el següent experiment. Em vaig dir: “Imagina't que ara tens catorze anys, que és l'edat de la por. Et faria por aquesta pel·lícula?”. I la resposta va ser que no. M'inquietaria, això sí. Em produiria una por molt més subtil, una suggestió..., però no pas por en el sentit de basarda o de paüra.

Qualificaries de meravellós, el pròleg del film?
De meravellós potser no, perquè és un mot que cal emprar amb molta cura, però sí de molt bo. És un pròleg boníssim que m'agrada molt.

Què n'opines, del treball de Gary Oldman com a Dràcula després d'haver vist el personatge amb els rostres de Bela Lugosi, de Christopher Lee, de Frank Langella, de Klaus Kinski...?
Em sembla esplèndid. I el de Winona Ryder, en el doble paper d'Elisabeta i de Mina, també. Dràcula és un personatge d'una gran subtilesa i d'un cert candor. És un individu molt canviant, que fa moltes coses diferents i totes les fa bé. Ens mostra el personatge totalment despullat, autèntic, sobretot a les escenes del castell. Serà difícil que aparegui un treball cinematogràfic especialitzat tan bo com aquest.

Un altre personatge importantíssim, potser més a la novel•la que al film, és el del doctor Van Helsing, que és una mena de Sherlock Holmes.
Sí, en aquest cas em sembla també molt bo el treball d'Anthony Hopkins. Fa que no sàpigues què t'interessa més, si Dràcula o l'enemic de Dràcula. És un element molt suggestiu de la pel·lícula i un dels grans encerts de Coppola.
Ha estat molt agradable conversar amb tu sobre aquest mite de la literatura i del cinema ara revifat per la família Stoker.
M'ho he passat molt bé i espero que en tornar a casa no em trobi cap vampir.

O vampiressa...
Ha, ha, ha!

Benzina, 40, novembre de 2009